Per Ana Gómez. Mare de l'escola.
L'arribada de la fresca matiner s'agraeix després d'un estiu tan intens; fa un mes que l'escola va obrir les portes per les quals nens, nenes i famílies ansioses vam creuar amb la nostra motxilla plena. Plena d'expectatives, plena de temors, sobre iIsions, de dubtes, de ganes, de cansament, d'estrès, etc., cadascun amb el seu. Igual que els nostres fills quan comencen a caminar, ens inquieten els sots, deixem de caminar quan el camí no és planer i senzill. En aquell moment ens aturem, observem, calculem el risc i de vegades decidim que és massa per a nosaltres, reculant fins a un lloc segur. Com aconsegueixen els nens i nenes superar les pors i llançar-se a explorar el món? Dues són les raons que fan que la por sigui motor i no fre.
Una raó és l'horitzó que vull assolir. Una altra la confiança que tinc a aconseguir-ho.
L´horitzó de la nostra escola és una situació millor en tots els sentits, és crear entre tots un lloc que cal al món, una aportació a millorar el panorama educatiu, una escola que romangui generació rere generació acompanyant persones al seu desenvolupament personal, integral, com a éssers capaços de ser lliures i estimar. Sens dubte un horitzó bonic.
La confiança és més complicada de conquerir perquè no depèn només del meu, depèn també d'on la cerqueu. Puc confiar en mi, però desconfiar dels altres que formen part d'aquesta comunitat, no sortirà bé. Puc confiar que els altres treballaran dur però desconfiar de la meva capacitat per aportar alguna cosa. Tampoc no sortirà bé.
La confiança en un projecte comunitari és com la dansa dun cos de ballet, tots tenen el seu paper, tots han de sentir la música, cadascun des de qui és, però aportant al conjunt el millor que pugui donar. Aquest és el repte, mirar a l'horitzó, enamorar-se del camí, confiar en un mateix, recolzar-se en els altres, saber que tenim a les mans un tresor i l'oportunitat de fer alguna cosa gran per als nostres fills i els de moltes famílies que encara han d'arribar. Deixarem que la por sigui fre o motor per continuar avançant?
Tota la natura és un anhel de servir.
Serveix el núvol, serveix el vent, serveix el solc. On hi ha un arbre per plantar, planteu-ho tu; on hi ha un error per esmenar, esmena'l tu; on hi ha un esforç que tots esquiven, tu acceptes.
Sigues el que aparta la pedra del camí, l'odi dels cors i les dificultats del problema.
Hi ha una alegria de ser sa i la de ser just; però hi ha la bella, la immensa alegria de servir.
Que trist seria el món si tot hi estigués fet, si no hi hagués un roser per plantar; una empresa per emprendre.
No caiguis en l'error de creure que només es fan mèrits amb els grans treballs; hi ha petits serveis: regar un jardí, ordenar uns llibres, pentinar una nena. El servir no és només una tasca d'éssers inferiors.
Déu, que dóna el fruit i la llum, sirve. Es podria anomenar així: El que serveix. I té els seus ulls a les nostres mans i ens pregunta cada dia: Vas servir avui? A qui? A l'arbre, al teu amic, a la teva mare?
Gabriela Mistral