ja fa 8 anys de la nostra primera vegada. I les primeres vegades, ja se sap, no s'obliden.

A l'igual que el primer petó, recordo aquella matí assolellat de maig, quan amb el seu davantal, ens va rebre una de les mestres d'infantil per entrevistar-nos.

Ens va explicar moltes coses sobre l'escola, de les que ara no podria recordar ni una sola. El que sí recordo és un gest que per a mi va ser suficient, un gest que encara m'emociona a l'rememorar.

Asseguts a el sol, xerràvem sobre la pedagogia i sobre el funcionament de l'escola, quan de sobte, un nen que havia caigut a terra va arribar plorant. Ella no va dir res, només li va oferir la falda. El nen va recolzar el seu caparró mentre ella li acariciava els cabells. Ni una sola paraula. El nen devia trobar assossec, i quan va tenir prou, també sense dir res, va marxar de nou a la seva.

És aquí quan ho vaig tenir clar. Era una cosa que anava més enllà de les paraules, que venia de la mà de la calidesa, de l'acolliment i de la confiança. ¿Quin altre espai pot desenvolupar l'esperit d'un nen?

des de llavors, no he deixat de sentir cada dia que a l'escola es mira als nens als ulls, se'ls escolta i se'ls té en compte: com nens. Perquè no hi ha ni bons ni dolents nens, sinó nens als quals de vegades se'ls demana el que no poden donar.

Ja fa molts "Majos" assolellats des d'aquella primera vegada, però el que no ha canviat mai és la confiança que els meus fills estan en un bon lloc. Creixen i creuen en el que aprenen, s'impliquen… desitgen… i això és una cosa, el desig, que hem de conservar a tota costa.

Carlos García (El pare De Diego i Bruno)

Inscriu-te a les jornada on-line de l' 23 de maig de 2020 prement la següent imatge…